La Il·lustració

A començament del segle XVIII va sorgir a França un nou corrent filosòfic, literari i científic: la Il·lustració. Aquest moviment intel·lectual europeu, es centra en el període comprès entre la segona revolució anglesa del 1688 i la revolució francesa del 1789.

La Il·lustració era fruit del progrés de la ciència i del pensament que volien obrir la ment humana i allunyar-la de la superstició i de la tradició. Anàlisi i inducció foren els procediments emprats per a conciliar el positiu i el racional a través de formes sensualistes i empiristes; la relativització dels principis conduí, així, a plantejaments predialèctics, al refús de la transcendència i al materialisme; el conjunt, unit a un extraordinari interès per les ciències fisicoquímiques i biologiconaturals, originà alhora un gran progrés en el terreny tècnic i un vitalisme preevolucionista.

Els il·lustrats creien que la conducta humana s’havia de regir per les normes de la raó i les relacions socials havien de tenir com a base la llibertat, la tolerància i la igualtat. Eren optimistes i confiaven en la capacitat humana per progressar i ser feliços.

Consideraven que els éssers humans naixien lliures i iguals en drets i que a través de la raó era com es podia assolir la veritat, i per això volien potenciar l’ús de la raó mitjançant l’educació. ( La Il·lustració i The European Enlightenment).

La teoria política, des del jusnaturalisme, creà el principi del sobirà subordinat a la nació, de manera que el súbdit passà a ésser ciutadà. Proposaven un model de societat basat en les classes socials, grups que es diferenciaven per les relacions econòmiques.

Les idees de la Il·lustració són les idees motrius de la Revolució Francesa (1789).

Un dels projectes dels il·lustrats va ser la redacció i publicació de l’Enciclopèdia, que recollia tot el saber de l’època sobre ciència, art, tècnica, filosofia, etc., i que servia per difondre la Il·lustració per Europa i Amèrica.

Els intel·lectuals més destacats de l’època van contribuir en aquesta obra. Van dirigir-la conjuntament Denis Diderot (1713-1784) i Jean le Rond D’Alembert (1717-1783): matemàtic i físic. També hi va col·laborar Jean-Jacques Rousseau (1712-1778) .

En el camp del pensament destaquen:

El filòsof John Locke (1632-1704): filòsof i polític teòric anglès. El seu pensament polític defensà que la sobirania resideix en la comunitat, no pas en el rei; i la societat es fonamenta en la igualtat entre els homes. Com a filòsof és un típic representant del pensament experimental. Argumenta que totes les idees provenen únicament de la sensació i de la reflexió. La seva influència ha condicionat tot l’empirisme posterior.

Voltaire (1694-1778) : escriptor i pensador francès. El resum de la seva filosofia es troba en el Dictionnaire philosophique (1764): deisme, religió i moral naturals, rebuig de les religions positives i de tota metafísica, racionalisme i lluita contra els criteris d’autoritat.

David Hume (1711-1776): filòsof i historiador escocès. Empirista, portà fins a les seves conclusions lògiques la filosofia de Locke i de Berkeley. Centrà la filosofia en l’home. El motor i la guia de la vida humana no són ni l’experiència ni la raó, sinó els costums, la imaginació, les passions. Per això el criteri moral radica en el sentiment, i, paral·lelament, la base de la societat està en l’interès dels ciutadans, el qual es pot manifestar tant explícitament, per un pacte, com implícitament, consentint en una forma qualsevol de govern establert.