tunit4rp.gif (7235 bytes)









Introducció
Descobriments geogràfics
Avenços científics
La ciència moderna
El Renaixement
L'humanisme
La filosofia moderna
El barroc
    Evolució del concepte
    L’art barroc
    L’arquitectura barroca
    L’escultura barroca
    La pintura barroca
    L’art barroc als Països Catalans
    El rococó
    La música
El neoclassicisme
La Il·lustració

 

El barroc

Evolució del concepte

La procedència del mot és incerta. Segons Benedetto Croce, barroc era "una de les variants d’allò que és lleig i repulsiu" en art. Hom també creu que prové del portuguès barrõco, "perla irregular, defectuosa". D’altres el fan derivar de l’italià parruca o perruca. Benvenuto Cellini l’aplicà per primera vegada com a sinònim d’extravagant. La literatura francesa i la italiana del s XVIII l’empren per a qualificar el que és enfarfegat, afectat, ridícul. S’ha anat imposant, però, una significació més àmplia del terme, desproveïda de l’estigma pejoratiu.

Eugeni d’Ors (Lo barroco, 1944) considerà que en el creixement de qualsevol estil o civilització hi ha tres constants històriques (arcaica, clàssica i barroca) que se succeeixen i que han pres un nom diferent segons les èpoques. La seva teoria no ha prosperat i el mot barroc ha continuat designant un període concret de la cultura europea. A. Hauser ha intentat delimitar el manierisme (Agnolo Bronzino Retrat d'home jove, d'Agnolo Bronzino (1503-1572), El Greco Noi amb una teia, obra d'El Greco (1541-1614) o Giuseppe Arcimboldi La Primavera, obra del pintor italià Giuseppe Arcimboldi (1527-1593)) i el barroc: prové d’un impuls principal que dóna unitat a les coses i imposa un retorn a l’instint i a allò que és natural. (Pàgina web de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que ofereix informació general sobre el Barroc --context històric, centres de producció, el llenguatge barroc, l'arquitectura, el manierisme, filòsofs i artistes, interpretació sociològica, l'urbanisme, etc. El concepte del Barroc i Pàgina web de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) que ofereix informació general sobre l'art Barroc a l'estat espanyol --el naturalisme, les imatges religioses El Barroc Espanyol).


L’art barroc

Al segle XVII i començament del XVIII, l’idealisme característic del Renaixement va deixar pas a una visió del món molt més pessimista. Els artistes del barroc van tendir a exagerar l’expressió dels personatges, a destacar els contrastos i a recrear-se en els detalls.

L’art barroc és l’estil dominant del període així anomenat. Fou un procés desenvolupat entre dos formes de classicisme: la del Renaixement i la de l’era racionalista.

L’enfortiment de la burgesia en alguns països europeus, la divisió d’Europa en dues confessions religioses (la catòlica i la protestant) i els interrogants que es plantegen arran dels conflictes de l’època i de l’eixamplament d’horitzons són circumstàncies històriques que van influir el barroc.


L’arquitectura barroca

L’arquitectura barroca destaca per l’exuberància i la teatralitat. Els arquitectes es preocupaven per l’espai on s’havien d’ubicar els edificis que construïen i d’aquesta manera sorgí a Europa l’urbanisme.

Els arquitectes barrocs abandonen les línies regulars dels edificis renaixentistes i van imposar un estil marcat per les formes dinàmiques i complexes. En el cas dels temples, es torçaven les columnes, es trencaven i es corbaven els frontons, es creaven grans escalinates i enormes columnates, etc, perquè es volia atreure l’atenció del vianant per fer-lo passar a l’interior. (Portalada de la catedral de Solsona Portalada barroca de la catedral de Solsona, del segle XVIII i Façana de l'Obradoiro de la catedral de Santiago de Compostel·la La façana de l'Obradoiro (1738-49) de la catedral de Santiago de Compostel·la, obra cabdal del barroc a la península Ibèrica). Destaquen els arquitectes italians Francesco Borromini i Carlo Maderno, i els espanyols José Benito de Churriguera, Pedro de Ribera i Lorenzo Rodríguez. 


L’escultura barroca

L'escultura barroca es caracteritza pel moviment, per l’expressió dels sentiments extrems al rostre, per la teatralitat dels gestos i per un realisme cru.

La concepció del cos humà s’allunya del cànon grecoromà. La màxima preocupació és el realisme i, per tant, l’expressivitat de les figures, que s’aconsegueix amb contorsions, postures forçades i la representació del moviment. (David David (1619), de Bernini , el rapte de Prosèrpina El rapte de Prosèrpina, de Bernini (Galleria Borghese, Roma) i el baldaquí de l'altar major de la basílica de Sant Pere de Roma El Baldaquí, obra de Bernini, a l'altar major de la basílica de Sant Pere de Roma, obres de Bernini).


La pintura barroca

La pintura barroca es caracteritza pel realisme dels personatges, es dóna molta importància a la llum que fa ressaltar les figures sobre la penombra del quadre. S’accentuen les línies diagonals que creen inestabilitat i moviment sobre la tela.

Rembrandt (1606-1699) (L'home del casc d'or L'home del casc d'or, de Rembrandt (Museu de Berlín), Aristòtil amb el bust d'Homer Aristòtil contemplant el bust d'Homer, de Rembrandt, El retorn del fill pròdig El retorn del fill pròdig, dibuix del pintor holandès Rembrandt, Lliçó d'anatomia La lliçó d'Anatomia del Doctor Tulp (1634), de Rembrandt (Mauritshuis, la Haia) i El molí El molí, obra de Rembrandt (1606-1669)) i el valencià Josep de Ribera (1591-1652) (Martiri de sant Bartomeu Martiri de sant Bartomeu, obra de Josep de Ribera i Cucó) seran els capdavanters del clarobscur, de la distribució de les llums i de les ombres de tal manera que produeixin un efecte de relleu en les pintures. La temàtica és sobretot religiosa, mitològica o heroica (Caravaggio Catarina obra del pintor italià Michelangelo Merisi da Caravaggio).

Velázquez (1599-1660), pintor de cort, és un dels representants més destacats dels quadres de gènere, destinats a decorar l'àmbit familiar i que contenen escenes quotidianes (Felip IV de Castella Felip IV de Castella, per Diego Rodríguez de Silva y Velázquez, El príncep Baltasar Carles El príncep Baltasar Carles, per Velázquez, La rendició de Breda La rendició de Breda (1635), també anomenat <i>Les llances<r>, de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (Museo del Prado, Madrid), Las Meninas Las Meninas , de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez i La Venus del mirall La Venus del mirall, obra de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez). Als Països Baixos trobem a grans paisatgistes, com ara Vermeer (1636-1675) (Franz Hanfstaengl Muchen Franz Hanfstaengl Muchen, de Jan Vermeer, Dona jove amb una gerra d'aigua Dona jove amb una gerra d'aigua, de Jan Vermeer, La carta d'amor La carta d'amor, de Jan Vermeer i Dona vestida de blau Dona vestida de blau, de Jan Vermeer).


L’art barroc als Països Catalans

L’arquitectura civil és insignificant, mentre que en la religiosa es manifesta sobretot en els cambrils; el de la Mare de Déu dels Desemparats de València (1652) Interior de la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats de València, la capella de la Santa Cinta Capella de la Santa Cinta, construïda per Diego Martínez, a la seu de Tortosa, a Tortosa, etc.

Del tipus d’església de nau única amb capelles laterals destaquen la de Sant Nicolau (1673), a València, i la de Betlem (1680-1730) Vista de l'església de Betlem, a Barcelona, i, entre els presbiteris, el de la seu de València.

Quant a les façanes, cal distingir tres etapes:

-la de trànsit (portals de Sant Francesc i de la seu, de Palma de Mallorca).

-la més barroca (catedrals de Girona Façana barroca de la catredral de Girona i de Tortosa).

-la de parament corbat (seu de València).

Pel que fa a l’escultura, excel·liren Agustí Pujol, Lluís Bonifaç, els Tramulles i Josep Simó Xoriguera, el Vell, pare de Josep Benet Xoriguera, el cognom del qual serví per a denomiar el barroc castellà (xoriguerisme). A Manresa reixiren els escultors eclesiàstics (els Grau, els Sunyer i els Pedró); Vic constituí un altre nucli important amb els Costa i els Moretó. A València cal citar els Capuç. (Renaixement, barroc i neoclassicisme als Països Catalans L'edat moderna).


El rococó

Estil artístic de la primera meitat del s XVIII caracteritzat pel fet de voler representar les formes de la natura (branques, fulles) i elements xinesos. S’originà a França a partir dels estils Regència i Lluís XV i fou essencialment interiorista i d’una gran llibertat decorativa.

Afectà totes les arts, però és molt característica d’aquest estil la porcellana, en aquell moment acabada d’introduir a Europa. L’arquitectura rococó triomfà fora de França: en les construccions religioses de Baviera i Àustria (Sonderrokoko), i en el barroc andalús i en l’hispanoamericà, on a les formes rococós se n’afegiren d’autòctones.

L’exponent més típic del rococó és l’obra dels pintors A. Watteau (1684-1721) (L'indiferent L'indiferent, de Jean-Antoine Watteau (Musée du Louvre, París), El ball El ball, obra del pintor Jean-Antoine Watteau, Tres nois negres Tres nois negres, dibuix de Jean-Antoine Watteau i L'amor quiet L'amor quiet, de Jean-Antoine Watteau) i Jean-Honoré Fragonard (1732-1806) (Les dues germanes Les dues germanes, de Jean-Honoré Fragonard, Passeig a l'ombra Passeig a l'ombra, de Jean-Honoré Fragonard i Diana reposant Diana reposant, de Jean-Honoré Fragonard).


La música

La paraula barroc designa la producció musical del 1530 a la meitat del segle XVIII. Cronològicament es distingeixen tres períodes:

-El barroc primitiu, la melodia es féu preponderant i nasqueren l’òpera i l’oratori.

-El barroc ple, predomina la suite, les passions i noves modalitats d’òpera.

-El barroc tardà, es desenvolupen la sonata i el concert.

Durant tot el barroc l’expressió prevalgué sobre la forma i tots els nous procediments afavorien el dramatisme del text quan l’obra en tenia i l’exteriorització dels sentiments.

Són distintius del barroc la riquesa d’ornamentació, la tendència a les variacions i l’aparició de noves formes organístiques.

Els centres de creació musical són Itàlia, amb C. Monteverdi, A. Scarlatti, A. Corelli (Concerto grosso op. 6 núm. 4 L’opus 6 de Corelli és un conjunt de dotze concerti grossi (publicats el 1714) que van influenciar tant a compositors italians (Albinoni i Vivaldi) com alemanys (Telemann).) i A. Vivaldi Antonio Vivaldi (Les quatre estacions Els 4 concerts per a violí i orquestra Le quattro stagioni són els primers dels 12 que componen el recull anomenat Il cimento dell'armonia e dell'inventione. La selecció correspon al principi del primer concert (La Primavera).) i Alemanya, amb G. Ph. Telemann Georg Philipp Telemann (Musique de table Musique de table (o Tafelmusik) és un conjunt de 3 obres dividides en 6 parts que mostren característiques estilístiques del barroc alemany, francès, italià i polonès. El fragment seleccionat forma part d'una ouverture a la francesa.), G. F. Händel Georg Friedrich Händel (El Messies: Al·leluia Tot i que El Messies se sol interpretar per Nadal, el seu llibretista Ch.Jensen l'havia concebut com una peça per a Setmana Santa. El fragment seleccionat és del cèlebre al·leluia, un coral amb orquestra amb el qual acaba la 2a part de l'obra. i Concerto grosso op. 6 núm. 1 Aquesta obra forma part d’una sèrie de 12 concerti grossi per a dos violins, baix continu i orquestra, escrits l’any 1739. La selecció correspon al principi del 4t moviment del 1r concert on els dos violins solistes i l’orquestra fan un fugat.) i J. S. Bach Johann Sebastian Bach (Concert de Brandeburg núm. 2 Els sis concerts de Brandeburg (1721) són l’obra orquestral de Bach més important i representa una evolució significativa respecte el concerto grosso, tant pel que fa al tractament dels instruments solistes com per la densitat orquestral., El clavecí ben temperat Aquesta obra per a clavecí consta de dues sèries de 24 preludis i fugues en totes les tonalitats majors i menors. El 1r llibre aparegué el 1722 i el 2n es completà el 1742. La selecció correspon al principi de la primera fuga del 1r llibre (en do major) i Oratori de Nadal L'Oratori de Nadal (1734-35) és una obra en sis parts destinada als sis serveis religiosos entre el dia de Nadal i l'Epifania. Part del seu material prové de les cantates 213, 214 i 215 del mateix Bach. Sentim el cor Ehre sei Gott in der Höhe.).

En el s. XVIII, l’evolució de les formes barroques origina un nou estil musical: el classicisme. Els principals compositors d’aquesta època són: F. J. Haydn Franz Joseph Haydn (Simfonia núm. 104 London Les 12 simfonies London aviat es convertiren en les obres més conegudes de Haydn. Es tracta de simfonies més ambicioses que les anteriors, tant per la seva dimensió, com pel tractament temàtic i orquestral. La selecció correspon al minuet. i Quartet op. 76,3 Emperador La selecció correspon a l’himne Gott erhalte Franz den Kaiser que Haydn compongué en homenatge a l’emperador d’Àustria. Aquesta peça va ser durant molts anys l’himne nacional austríac.), W. A. Mozart Johann Wolfgang Amadeus Mozart (Rèquiem Com és sabut, Mozart va morir deixant la seva última obra inacabada. La seva dona Constanze va donar-la a J. Eybler i F. Süssmayer, que s’encarregaren (especialment aquest darrer) d’acabar-la. La selecció correspon al principi del Lacrimosa., Simfonia núm. 40 La penúltima simfonia de Mozart (K. 550) està escrita en mode menor, fet destacable ja que la resta de simfonies, excepte la núm. 25 (K. 183, curiosament també en sol menor), estan escrites en mode major. i Don Giovanni Duettino de Zerlina i Don Giovanni (soprano i baix), on el protagonista intenta seduir la camperola mentre el seu criat, Leporello, distreu el seu promès, de l'òpera Don Giovanni (Dramma giocoso en 2 actes sobre un llibret de Da Ponte)) i L. van Beethoven Ludwig van Beethoven (Simfonia núm. 9 La Novena simfonia (1822-24) també és coneguda com a Simfonia Coral per la participació, en el quart moviment, de veus (solistes i cor) cantant l’Oda a l’alegria (Ode an die Freude), de Schiller., Sonata Clar de lluna El títol original d’aquesta sonata per a piano (op. 27, 2, 1801), Sonata quasi una Fantasia, intenta reflectir la llibertat formal d’aquesta peça. La selecció correspon a un fragment del famós Adagio sostenuto. i Simfonia núm. 5 La llegenda diu que el motiu inicial de la cinquena simfonia (1807) representa els cops del destí a la porta. Més enllà d’aquestes apreciacions, cal destacar el tractament que al llarg de tot el primer moviment rep aquest motiu tan característic.).

El meravellós món de la música barroca. Web en anglès The Wonderful World of Baroque Music i  Col·lecció d'enllaços de música del Renaixement i barroc. Web en anglès The Renaissance and Baroque Society of Pittsburgh. Early Music Links Collection.
enrere.gif (1121 bytes)