L’humanisme

L’humanisme va ser un moviment intel·lectual que va néixer a Itàlia durant el segle XV i es va escampar per tot Europa a la primera meitat del segle XVI. Aquest corrent de pensament es va caracteritzar pel renaixement de la cultura clàssica grecollatina i per la preocupació per l’ésser humà i la seva relació amb la natura.

Pels humanistes la llibertat de la persona és el do més preat que Déu atorga als homes. Hi ha una exaltació de les potencialitats humanes i una concepció antropocèntrica de la cultura i del món.

Maquiavel (1469-1527) destaca d’entre els pensadors humanistes  per l’agudesa i la fredor del seu pensament polític. Amb la seva obra El príncep afirma que la lluita pel poder és l’essència de la política i la considera independent de la moral o la religió.

El sacerdot i llatinista Erasme de Rotterdam (1466-1513) es va inspirar en les grans figures del cristianisme distingides per la seva gran humanitat. Va originar un corrent intel·lectual anomenat erasmisme. En la seva obra l’Elogi de la follia, va criticar l’ensenyament de l’escolàstica i la intolerància religiosa i ridiculitzà les pràctiques absurdes de les institucions de l’època. Defensava la formulació d’una teologia més senzilla i una Església més pura i fidel al missatge primitiu.

El valencià Joan Lluís Vives (1492-1540) va ser l’humanista més destacat dels Països Catalans. La seva obra està escrita en llatí i pretén fer una interpretació raonada del cristianisme.