La ciència moderna

Els coneixements científics, a partir de la segona meitat del segle XVI, experimenten un gran progrés. La nova ciència es basava tant en el raonament com en l’observació.

El mètode hipoteticodeductiu

Els segles XVI i XVII van viure una revolució científica i l’avenç de les diverses ciències va donar lloc a la formulació del mètode científic.

Els savis de l’època, a través del raonament i de l’experimentació, van establir un mètode de treball amb el que es podia afrontar qualsevol problema científic. Consistia en observar el problema, elaborar una hipòtesi, comprovar la hipòtesi i formular una teoria de validesa universal.

Durant el segle XVIII el moviment intel·lectual que s’anomena la Il·lustració, va afavorir el desenvolupament científic. La difusió de l’ús del paper i de la impremta va facilitar l’accés a la cultura i fou un poderós instrument de difusió dels avenços científics. (L'animació recrea l'evolució del llibre des de les formes més remotes d'escriptura i impressió. Crèdits: Zenit )


Conflictes entre ciència i església

El catolicisme i les esglésies reformades consideraven un dogma de fe el fet que la Terra fos immòbil i que tots els astres inclòs el Sol giraven al seu voltant. A més, s’oposaven a qualsevol pràctica d’anatomia amb cadàvers i creien que en el cos humà no es produïa cap moviment. Es posava en qüestió la visió teocràtica pròpia del pensament de l’Església i es considerava a l’ésser humà com un ésser natural més i no com un ésser especial d’entre la resta d’éssers naturals. La ciència confiava molt en la capacitat de coneixement de l’ésser humà, establint un tipus de coneixement anomenat antropocentrisme.