A l’edat mitjana hi havia molta diferència entre la música religiosa i la profana. La religió cristiana rebé molta influència de la música hebraica, de la qual adoptà el cor com a model (llibre vermell de montserrat ).

Al segle VII, el papa Gregori el Magne proposà un tipus de cant, que ha arribat fins als nostres dies com a cant litúrgic, conegut amb el nom de gregorià (cant gregorià interpretat pels monjos del monestir de Santo Domingo de Silos ). Aquest tipus de cant pensat exclusivament per a cors masculins, es caracteritza per l’ús de frases llargues amb un interval de to i de ritme constants. ( L'edat mitjana. Música religiosa. El cant gregorià).

A final del segle XII apareix una nova manera de fer música, la polifonia, que consisteix a superposar diverses veus (Missa de Barcelona ). Tot i que la veu humana era la base de la música religiosa, aquesta podia anar acompanyada d’instruments diversos coma ara el llaüt, la trompeta o el trombó ( Románico. Caracteres estilísticos).

Tanmateix, el conreu d'una poesia de tipus vital i satírica per part dels clergues i monjos que feien vida lliure i recorrien les ciutats europees, inspirada tant en les composicions populars com en les cultes -goliardus- fou recollida en diferents cançoners col·lectius (Carmina Burana ).

En contraposició a la música religiosa, la profana es basava en cançons populars que animaven festes i espectacles. Les frases eren molt més curtes per tal d’adaptar-se a les paraules i expressions de les llengües romanç.

Mentre els trobadors escrivien els seus poemes i cançons en llengua d’oc o provençal, els joglars cantaven les poesies popular que s’havien transmès oralment al llarg del temps.

Els instruments que acompanyaven aquestes cançons profanes solien ser arpes, llaüts o tamborins. ( The Gregorian Chant Home Page i Music History. The Middle Ages).