Els grecs van saber aprofitar els avenços, els invents i els descobriments de les civilitzacions anteriors com l’egípcia, la mesopotàmica i l’índia, per crear una nova civilització, amb caràcter propi i bastida sobre els pilars de la racionalitat i de l’esperit científic.

La curiositat científica, la relació entre la reflexió teòrica i la pràctica, l’anàlisi, la crítica i l’observació sistemàtica van ser els seus millors instruments de treball.

Aquesta recerca de l’equilibri i de la racionalitat es reflecteix en la filosofia, la poesia, la dramatúrgia, l’arquitectura, l’escultura i fins i tot, en la política. ( Filosofía).

Cal destacar l'aportació a la ciència del matemàtic i físic Arquimedes (L'animació següent recrea el principi d'Arquimedes sobre l'estàtica de fluids, Crèdits: Zenit ). ( Arquimedes i Archimedes).

Els grecs i el coneixement

Els grecs antics es van plantejar qüestions que han suposat sempre un motiu de preocupació per a la humanitat. Abans de l’aparició dels primers filòsofs, la màgia i la religió donaven resposta a tot allò que no se sabien explicar. Però, amb l’arribada dels filòsofs grecs, això va canviar: tot havia de ser explicat per mitjà del logos, és a dir, de la raó i de la ciència.

Així, els pensadors i els científics de la Grècia antiga van intentar entendre i explicar els fenòmens naturals buscant les seves causes físiques i científiques en comptes de recórrer a les justificacions mitològiques utilitzades fins llavors.

Els primers pensadors

La filosofia grega anterior al segle V aC s’havia preocupat sobretot d’intentar explicar l’origen del món físic. Els arguments filosòfics que s’utilitzaven es construïen a partir dels dualismes bé/mal, veritat/falsedat, etc.

La sofística va ser un moviment cultural i filosòfic que es va desenvolupar durant el segle V aC, l’època de màxima esplendor de la democràcia atenenca. Els sofistes creien que la veritat absoluta no existia i que totes les opinions es podien desmentir. També eren coneguts per la seva l’habilitat dialèctica, que els feia capaços de fer passar per veritat afirmacions falses, i perquè utilitzaven la cultura com a mercaderia que es podia vendre a canvi de resultats pràctics.

Protàgores va ser un dels seus representants més destacats i una de les seves afirmacions que ha passat a la posteritat és que “l’home és la mesura de totes les coses”. ( Baralla d'advocats: la paradoxa de Protàgores).

Els grans pensadors

A més dels sofistes, a la Grècia clàssica van destacar altres grans pensadors:

-Sòcrates , que pensava que l’ésser humà havia de ser el centre de la filosofia i basava la seva doctrina en la identitat entre virtut i coneixement del bé. El seu mètode filosòfic era la maièutica, que consistia en interrogar l’interlocutor, perquè aquell arribés al fons del seu pensament i descobrís la seva veritat, la solució al problema que tingués plantejat. ( Los últimos días de Sócrates).

-Plató, que considerava que el món físic i natural era confús i enganyós i considerava que l’únic món veritable era el món de les idees. ( Plató: el mite de la caverna, un retrat d'ahir i avui, Platón i Exploring Plato's Dialogues).

-Aristòtil , pensador que va tocar totes les branques del coneixement i va investigar les lleis del pensament humà -la lògica-; va explicar el món físic amb la teoria de les quatre causes -la formal, la material, l’eficient i la final-; i, en el camp de la filosofia, va proposar que tots els individus estaven composts de matèria i de forma. També va intentar explicar el canvi que pateixen les coses i les persones mitjançant el concepte de potència. ( Aristóteles. Ètica i Literature on Aristotle and Virtue Ethics).

L'hel·lenisme

L’època que va des de l’Imperi d’Alexandre el Gran (356-323 aC) fins a la conquesta d’Orient per part dels romans, a la batalla d’Àccium (31 aC), s’anomena hel·lenisme. En aquest temps, el món conegut es va ampliar i la cultura i la civilització gregues es van difondre fins a fer-se universals.

Les polis gregues, les ciutats estat de la Grècia clàssica, es van dissoldre i el resultat fou una organització política en la qual ja no hi havia cabuda per a la participació dels ciutadans en la vida pública.

Contemporanis a aquests fets trobem diversos corrents filosòfics, els més importants dels quals van ser l’estoïcisme i l’epicureisme.

L'estoïcisme és l'escola filosòfica que tenia com a ideal l’exercici de la virtut, la qual s’aconseguia per mitjà de l’acceptació del destí i de la lluita contra les passions. ( Stoicism).

L'epicureisme és l'escola filosòfica formada a l’entorn del pensament d’Epicur, el qual basava la seva doctrina en la creença que el fi humà suprem era el plaer que es podia aconseguir per mitjà de l’autosuficiència i l’ataràxia (tranquil·litat de l’ànima no torbada per cap desig ni preocupació). ( Epicure).