Els llocs sagrats mesopotàmics eren vertaders complexos religiosos, en els quals destacava el ziggurat , una torre de pisos esglaonada que sempre es col·locava al costat del santuari, l’edificació situada a la part més alta de la zona. Aquests temples solien dedicar-se al Sol o a la Lluna, les divinitats que adoraven.

Els arquitectes mesopotàmics van construir amb fang petites peces (tova i maons) amb els que crearen els primers arcs. El fet de col·locar les peces en disposició radial permetia una major consistència. Aquest descobriment va ser molt transcesdent per a la història de l'aquitectura.

A l’Egipte, a més de les piràmides que coneixem , hi havia unes altres construccions, més antigues, anomenades mastabes. ( Egyptology Resources).

Els faraons es feien construir tombes que eren vertaders palaus excavats en la roca, perquè segons la seva religió, la mort era una altra forma de vida en la qual tindrien les mateixes necessitats físiques i materials que en vida i havia de ser un lloc de repòs etern. Per aquest motiu, i per protegir la seva sepultura de l’atac dels saquejadors, els governants que podien, es feien construir una piràmide -una construcció laberíntica aixecada sobre la tomba. Aquestes construccions sovint formaven part de conjunts funeraris més amplis anomenats mausoleus. ( Bibliography of Ancient Egypt i Amigos de la Egiptología).

En els mausoleus dels faraons més poderosos , també es construïen unes escultures, les esfinxs, que tenien el cap humà -que pretenia reflectir el rostre del faraó mort- i el cos d’animal, i que tenia una doble funció: d’una banda, recordar el personatge enterrat, i de l’altra, amb la mirada vigilant, protegir la tomba de possibles atacs. Encara avui es pot contemplar l’esfinx de Gizeh o les piràmides i els temples de la Vall de Luxor .